Aquesta noia és un tant especial. Sense voler – ho ha estat la meva musa. Mai m’ha negat ni una fotografia. És delicada i molt bella. Les fotografies són d’en Pablo Vara i el muntatge és meu. Vaig pensar en la revista METAL però mai les vaig arribar a enviar. També em van servir pel concurs de còmic.
This model is a friend of mine. I used to live with her and I’ve never met anyone with a beauty like hers. She’s always said “yes” when I’ve asked for her help and she’s ever so delicate. The photographer is Pablo Vara and I did the rest thinking about the Spanish magazine called METAL. I never did send the photographs but still…the fashion shoot was also the one I used for the comic competition.
Fa dos anys els meus pares van descobrir que a Calldetenes celebren un concurs anual de còmic i vaig recollir tota la informació pensant en l’Eduard…però com era d’esperar ni es vèia motivat ni disposava de temps. Jo en canvi vaig llegir els premis i vaig pensar que alguna cosa es podria fer (acabava de descobrir photoshop). Bé, no vull mentir, al principi vaig treballar amb tinta xina en blanc i negre i plomilla però quan faltava molt poc per la data d’entrega em va sortir això i ¡sorpresa! em van donar el segon premi…Us imagineu la cara de l’Edu? Ojalà hagués tingut una càmara…
About two years ago I decided to try and do this for a competition, as Edu didn’t have the time and the prizes looked pretty good. And guess what? Second prize! Not bad for a first time. Glad I’d discovered photoshop…
Una altre il.lustració, em sembla que realitzada al dia següent… de nou l’Edu rèia de la meva paciència però, oh…quina dolça, dolça teràpia…una mica com cosir.
And another Vogue photograph used for this ilustration. I think this came just after the one shown before. And this time Edu just laughed when he saw me drawing all these little lines. Little did he know it had become my own little private therapy. Photoshop can keep you sane. Almost like sowing, just no needles and thread involved.
Crec que vaig fer aquetsa il.lustració fa uns dos anys ja, acabava de descobrir photoshop…la fotografia és de la Vogue España, segurament d’alguna editorial d’en Nico…
This a drawing from about two years ago, when I had just discovered photoshop thanks to Edu. He’d sit and watch me work and say ” How can you have so much patience?” and I’d think “God, look who’s talking!” . The photo’s from Spanish Vogue magazine from - I believe – Nico’s session.
Aquest any li he regalat a la meva Rose (Rous) un bloc de dibuix per quan comenci les seves classes de pintura. Em va costar molt, moltíssim pensar en què li podia regalar i llavors vaig recordar com m’agradava dibuixar sobre qualsevol material que no fós el meu bloc de dibuix a Belles Arts.
Em vaig inspirar en el seu amor més gran sencer del món sencer i en la cançó crucify. És una caixeta embolicada amb unes mitjes i cordill amb perles que s’obra abaixant – li les mitjes com si fóssin calcetes. A l’interior, papers de tot tipus i una pluma.
Voldria haver penjat el videoclip però no té so, així que penjo un directe que també m’agrada molt…
This year I made Roxy a present, I could’nt figure out what she would want that I could afford or give her, so I made her a little box with loads of different types of paper inside so she can take it to paint class. I listened to Tori’s Crucify because I know Roxanne loves it and the birds just came out and fell into place. It’s wooden and has tights that hold the inside’s in, so when you pull them down, the box literally spills its guts out. And it has a feather at the very bottom.
Ho poso una mica fàcil i us els presento…cada un amb el seu nom. La model és la mateixa que al cartell. Ara que els veieu així potser és més fàcil entendre com he afrontat el disseny de cada peça. Sempre són formes circulars o quadrades i rectangulars. No va ser un objectiu, però al buscar l’essència de cada moble, van sorgir aquestes formes: pures.
Dresses as dresses…I’ve decided to make it easy for everyone and will add their names. The model is the same one I used before. It’s easier to see in these photographs how when I designed each dress I was constantly searching for the shape or form that lies deep in each piece of furniture. So they all have either circular or rectangular shapes. It’s pure, just as in nature.
Ha passat un mes des que vaig penjar les fotografies de la instal.lació. Molta gent m’ha comentat que vol veure els vestits i jo, tant ingènua, dient ” però si són aquests…”. Sí, són els que veieu a les fotografies. Són els vestits com a mobles i espero que aviat pugui penjar les fotografies amb model perquè pogueu veure com són com a indumentària. El meu preferit? El vestit tauleta; em sembla pràctic, harmoniós i atemporal. Em sembla ara com si el pogués portar tota la vida.
Well, yet again, it’s been a while since I last wrote. I find I’m too busy to sit down in front of a computer. I can’t believe the love of my life does it all day long. I dont know how he manages…Soon I’ll be putting some photographs of the clothes worn by a model. I think it’s about time, as people keep asking me when they’ll get to see the dresses as dresses.
1de Novembre. Ja fa dos dies de la inauguració. Em sentia nerviosa extranya…com si de tants nervis ja no pogués notar més nervis, per tant s’acumulaven però ja no m’afectaven. Tot va anar bastant bé, va quedar com jo volia, tant sols canviaria petites coses com el volum de la música,etc. Detalls petits però alhora importants. No em preocupa massa: és impossible que no trobi errors en el que faig, com tothom, suposo.
M’agradaria donar moltes gràcies a tothom que va venir.
It’s the first of November and two days have passed since my exposition. Everything went well, the objects looked as I had expected, if I had to do it all again I would change small things, like the volume of the music. These things are also important. Nevertheless, I just know that I can’t ever do anything good enough, rest assured a mistake I will find. I’m kind of glad that it’s all over, bet my family is too.
My thanks to all who came, despite the bad weather.
L’última peça…la més gran. Us presento la taula. Medeix 1oox60cm i fa aprox. 70cm. d’alçada. Tot i que de formes és senzill, vaig pensar molt en els teixits. El pes era important. Malauradament no vaig fer fotografies del procés. No recordo perquè. Suposo que vaig començar amb els primers, fent fotos cada 5 minuts i a partir d’aquí han anat disminuint.
Com a problema, el pes. Les línies no queden rectes, com a moble potser els faria falta un pes abaix a cada cantonada. Però resultaria poc adient per a la indumentària…Ja pesa prou tot solet, ja que el porta una sola persona i és molta cantitat de teixit. Ara bé, abriga…
This is the last dress! It’s 100×60cm and 70cm tall. The shape was easy and so obvious but the material had to be carefully selected. Unfortunately, I took hardly any pictures of this process. I dare say I started well, with a lot of energy, taking photographs every five minutes, and as the project went on, I took less breaks and fperhaps felt there was no need to keep record of every single step. My mistake.
The only problem with this dress is the weight. It doesn’t fall as straight as I’d like it to when it’s a piece of furniture and putting weights of some sort on the ends would only make it worse when worn as everyday clothing, and that is a bit more important. I’m dreadfully tired of trying coats my size and seeing that they are made with exactly the same fabric as the ones that are three sizes larger. I wouldn’t want to make the same mistake…
Aquest vestit és dels últims, dels que més m’agraden posats. És dels més simples, dels més ràpids a fer. Senzill en tots els sentits. Vaig pensar en vàries opcions, realment es podria haver dissenyat de moltes formes diferents, tauleta allargada, rectangular…però el cercle sempre pesa més.
This dress was one of the last, and one of my favourites. It’s simple and was terribly quick and easy to make. There were a few options to choose from, as there are various tipes of tea tables but I love circles as they are pure.
